Dos colors que comparteixen història i sentiments

Per Santi Terraza

A final dels anys seixanta, els castells van viure un moment d’eclosió, gràcies a la pugna que van protagonitzar la Colla Vella dels Xiquets de Valls i els Nens del Vendrell per recuperar construccions que feia prop de cent anys que no es veien a les places.

Els tres concursos de Can Jorba (1964, 65 i 66, tots tres guanyats pels vallencs) van constituir el pròleg als anys que vindrien després, en els quals totes dues colles van iniciar una cursa per obrir finestres que feia dècades que estaven tancades. Els Nens –sota el lideratge del mític Jan Julivert– van ser els primers a fer el pilar de 6 (carregat el 1967, descarregat l’any següent) i el pilar de 7 amb folre (descarregat el 1969), a més de descarregar en una mateixa actuació 3de8, 4de8, torre de 7 i pilar de 6 (l’any 1969; caldria esperar 27 anys més per veure-ho de nou). Per la seva part, la Vella–comandada per l’emblemàtic Josep Gasque, Pep de la Llet–van ser els primers a coronar el 5de8 i a intentar un folre (tots dos, l’octubre del 1969). També van coronar els pilars de 6 i de 7 amb folre i van descarregar el 3de8. A més, totes dues colles estrenarien la torre de 8 amb folre en l’esperat i disputat Concurs de 1970, que es decantaria de la mà dels vendrellencs.

En aquest escenari de noble competició i pronunciada rivalitat, els castells van assolir un major protagonisme, que els va permetre superar el perillós ensopiment dels anys anteriors que havia reduït el seu nombre d’efectius. Al mateix temps, també es van dotar d’una expectació i atenció major, que afavoriria la creació de noves colles. En aquells moments, els mitjans no prestaven l’atenció que hi dedicarien a partir dels anys noranta i, lluny encara de les connexions digitals, la informació castellera es canalitzava a través del boca-orella, de l’atenció dels diaris tarragonins i d’algunes cròniques puntuals en mitjans d’àmbit nacional.

L’any 1969, es van crear els Castellers de Barcelona, per iniciativa de vallencs i vilafranquins que residien a la capital (els primers anys també van comptar amb alguns sitgetans). Feia onze anys que no es constituïa cap colla nova, des que es van estrenar els Minyons de l’Arboç, el 1958. En aquells moments, només sis poblacions tenien colles castelleres: Valls, el Vendrell, Tarragona, Vilafranca, l’Arboç i la mateixa Barcelona. Els castells eren una activitat estrictament limitada a les poblacions històriques, tant en la pràctica com en l’afició que despertaven.

Que Sitges esdevingués en aquells moments la setena població catalana en tenir una colla castellera pròpia va tenir un impacte rellevant en els circuits castellers de les poblacions històriques. Però no va ser cap casualitat, si bé sí que hi havia unes causes que ho van afavorir. La importància del context festiu a la vila i, dins d’aquest món, de dos elements estretament vinculats als castells, com les gralles i la moixiganga, convertien Sitges en una població propícia per crear una colla, malgrat que aquest era un luxe limitat a les places que tenien un lloc reservat en les llotges de la història castellera. A més, cal tenir present que Sitges era el primer (o l’últim, segons com es miri) municipi del Penedès i, per tant, integrava el que més tard es coneixeria com a Zona Tradicional dels castells.

Els castells no havien estat un fet residual ni anecdòtic en la història de la cultura popular a Sitges. La primera actuació documentada és del 1884, a càrrec de la Colla Nova de Valls. I la primera imatge correspon al 1900, en aquest cas de la Colla Vella. Abans del 1971, hi consten un mínim de 22 actuacions documentades, a càrrec de les dues colles de Valls, dels Nens del Vendrell i dels Castellers de Vilafranca.

Però en la creació d’una colla pròpia, l’any 1971, hi va haver un factor que va resultar determinant: la figura de Ricard Baqués i Alari. De família gegantera i arrelada a les cultures populars, Baqués va passar part dels estius de la seva infància a Vilafranca, on es va familiaritzar amb els castells. A finals dels seixanta, quan els verds van viure un salt endavant en descarregar, per primer cop, la torre de 7 (1969) i carregar el 4de8, Baqués es va integrar en la colla i va participar en algunes d’aquestes construccions des del seu nucli mateix. L’afició i la passió que li van provocar els castells bé mereixia que intentés compartir-la a la seva vila. Aprofitant l’interès que van despertar les gestes vallenques i vendrellenques dels anys anteriors i l’expectació del Concurs del 1970 i traient profit als coneixements adquirits, en Ricard va reunir unes quantes desenes de sitgetans per muntar els Castellers de Sitges. Es van estrenar a la Festa Major del 1971, amb camisa de color blau.

Llegeix l'article sencer al número 54 de la revista La Xermada.