Silvia Paretas: “El meu somni seria tenir una companyia nacional de dansa amb seu a Sitges”

Continuem la sèrie d’entrevistes a personalitats de la cultura vinculades a Sitges, i ho fem amb Silvia Paretas, professora de dansa i actual directora de l’Esplai de Dansa del Casino Prado, on desenvolupa una tasca formadora i educadora amb nenes i nens a partir dels 4 anys.

Paretas va començar a dirigir aquest centre de dansa l’any 1994, i des d'aleshores per les seves classes s’han format centenars d’alumnes i n’han sortit ballarines de renom. Repassem amb ella la seva trajectòria professional, les classes al Prado i l’estat de salut del sector de la dansa. 

Com van ser els teus inicis en el món de la dansa? 

Tot va començar perquè quan era petita tenia les cames tortes i els peus cap endins, i el Dr. Lorente li va dir a la meva mare ‘aquesta nena ha d’anar a fer puntetes per corregir aquestes cames, si no li haurem de fer plantilles’, i així va ser com vaig començar a fer ballet. A partir dels deu anys em van apuntar a dansa i he continuat fins avui. Les cames se’m van arribar a corregir bastant bé, i el que va començar sent una pràctica terapèutica va esdevenir el meu hobby, i després la meva vocació i feina. 

En quin moment vas fer el salt a la dansa professional?

A la dansa com a ballarina professional no m’hi he dedicat mai, sempre he tirat més cap a la pedagogia, m’agrada molt ensenyar als altres. De joveneta vaig començar a l’escola de la Dolors Vilalta com a professora auxiliar i a ajudar a donar les classes amb les nenes petites. Mentre les meves companyes preparaven coreografies per anar a ballar als teatres, jo em quedava a l’escola donant classe. Sempre em va agradar més la docència que sortir a l’escenari. 

Quan i com va sorgir l’oportunitat de dirigir l’Esplai de Dansa del Prado?

L’oportunitat va arribar perquè en aquella època jo donava classes a diferents espais: a una escola, a clubs de gimnàstica, etc. i estava tot el dia corrent per la comarca d’un lloc a un altre. El 1994 el Prado no tenia cap professora de dansa, i li vaig proposar al Jofre Vila (pare) que m’agradaria reprendre la sessió de dansa, que estava aturada en aquells moments. De seguida em va dir que sí, que endavant. Ho vam provar i la cosa va funcionar. I d’això ja en fa vint-i-set anys!

Endinsant-nos ja en la teva trajectòria com a professora de dansa, com són les teves classes? 

A les meves classes intento, sobretot, destacar l’entusiasme natural que té cada alumne, que pugui sentir-se valorat. És molt diferent treballar en una escola de barri que, per exemple, en un conservatori, amb unes audicions molt estrictes. L’escola està oberta a tothom, treballem des de la integració social, podem tenir barrejada gent amb unes aptituds físiques molt bones o gent com jo, que quan vaig començar tenia les cames tortes. Això és molt important: tothom s’ha de sentir valorat per igual. Sempre intento desenvolupar al màxim la meva capacitat d’observació per poder-los ajudar, des d’una ensenyança positiva; no els escridassem ni els forcem, tenim en compte les condicions de cada alumne i els donem les eines perquè puguin avançar, des de les seves limitacions físiques i psicològiques. Adaptar el ritme de la classe a cada alumne. El més maco és que tothom gaudeixi de la classe i la senti com una estona d’esbarjo i aprenentatge. 

Totes les classes tenen aquest component d’esbarjo, o tens alumnes que s'hi volen dedicar?

Sí, quan tenen una certa edat intentem filtrar els alumnes que volen ballar de manera professional. A aquests últims els preparem un calendari amb més hores de treball i en un altre horari, ja que també entrenen els caps de setmana. Les classes pugen de nivell i introduïm nous passos i nomenclatures, per tal que puguin accedir a proves d’ingrés de conservatoris superiors de dansa i anar definint el seu camí. 

Quin paper juguen els pares en el cas d’aquests alumnes? Has de fer molta pedagogia amb ells? 

És primordial que l’alumne, els pares i els mestres estiguin implicats i remin junts. Quan un nen s’hi vol dedicar el primer que s’ha de fer és parlar amb els pares, que tinguin clar que el món d'elit no és fàcil, que els seus fills necessiten un entrenament específic i que tots hem d’anar junts. Entren en joc els estudis, l’alimentació, el descans… Se l’ha d’ajudar a organitzar-se bé perquè rendeixi al màxim a l’escola i amb la dansa.  

Quins beneficis té la dansa pels petits, més enllà dels efectes positius sobre la salut física? 

La dansa té molts beneficis terapèutics, sobretot a nivell emocional. A part que els proporciona coordinació, elasticitat, força, resistència, etc. com molts altres esports, la dansa influeix en l’aspecte psicològic a través de l’expressió corporal: els ajuda a comunicar-se, a millorar la seva autoestima i confiança i a obrir-se a través dels moviments.

Com descriuries l’estat de salut del sector de la dansa a Catalunya?

La dansa és la germana petita de les arts escèniques, i sempre va a remolc de les altres arts. Hi ha moltes bones escoles de dansa a Catalunya; en canvi, no tenim companyies de dansa. Moltes escoles estan impulsant companyies teatrals juvenils, però no són vertaderes companyies, són escoles on els pares paguen perquè els seus fills puguin ballar. És una vergonya que el Liceu o el Teatre Nacional de Catalunya no tinguin una companyia de dansa. Com a exemple, als països de l’Est les ciutats mínimament poblades –el que seria l’equivalent a Sabadell o Manresa aquí – tenen la seva òpera, la seva companyia d’actors, amb l’elenc de músics, ballarins, etc. i aquí a Catalunya no tenim res d’això. 

Davant aquest panorama, quines perspectives laborals tenen els ballarins quan finalitzen els seus estudis? 

La gran majoria marxen fora. Entre els meus alumnes, per exemple, n’hi ha que han marxat a Holanda, a Bèlgica, a Polònia… Si mirem les plantilles de les companyies internacionals, a tot arreu veiem gent de Catalunya. Aquí la feina de ballarí no està prou reconeguda, i és una llàstima perquè tenim bones escoles i bons ballarins. Els contractes són molt precaris i només cobren per catxets, mentre que a molts països es cobra com una jornada completa de vuit hores, independentment dels bolos. Aquí hi ha massa inestabilitat laboral, i a això ara se li suma la crisi de la Covid i la davallada d’actuacions… 

Com ho heu afrontat aquesta crisi sanitària des de l’Esplai de Dansa? 

A l’Esplai ho hem portat bé, però perquè hem fet molt curro. Vam actuar molt de pressa, programant ràpidament les classes en línia i sense perdre un sol dia. Vam mantenir el mateix horari, amb un nivell d’assistència igual que el de les classes presencials. Tots els antics alumnes que resideixen a l’estranger es van poder connectar i impartir classes, i va ser molt divertit. De mica en mica hem anat reprenent les classes al Prado, de sis en sis. La gran sort és que les instal·lacions són magnífiques, i també hem pogut disposar de l’escenari de fora, el que ens ha permès fer classes a l’aire lliure. Estic molt agraïda a la Junta Directiva del Prado. 

La Covid ha truncat molts projectes?

Sí, molts, sobretot els exàmens de la Royal Academy, que ens tocarà gravar-los en vídeo per primera vegada i enviar-los a les examinadores angleses. A més d’això, des de l’Esplai de Dansa participem en molts actes de Sitges, d’alguna manera o altra sempre col·laborem en molts esdeveniments de la Vila, i això s’ha trobat molt a faltar. L’Ajuntament de Sitges ha apostat molt pel talent local. Si tot va bé, aquest dissabte (23 d’abril) farem una gala amb els alumnes més grans i podrem ballar de nou, tot amb un protocol molt estricte, serà el primer festival que fem des de la pandèmia! 

Per acabar, com imagines el futur de la dansa en general i, en particular, a Catalunya?

M’imagino un futur on la dansa deixi de ser la germana petita de les arts escèniques i que, com a mínim, passi a ser la germana mitjana. El meu somni seria tenir una companyia nacional catalana amb seu a Sitges, aprofitant les instal·lacions del Casino Prado, i que tota aquesta canalla que està voltant pel món pogués tornar a casa i formes part de l’equip com a solistes i cos de ball. Treballarem per aconseguir-ho!