Els plafons de rajoles noucentistes de Josep Obiols procedents del Mas Sant Bartomeu de Sitges

L'INTEL·LECTUAL JOSEP CARBONELL I GENER

Aquestes destacades obres d’art noucentista procedeixen del desaparegut Mas Sant Bartomeu, la llar de Josep Carbonell i Gener. La persona que ha estudiat més profundament aquesta personalitat de la cultura i de la política de les més destacables –sinó la que més-– del Sitges del s. XX ha estat Vinyet Panyella. Va ser un impulsor de publicacions a Sitges: Terramar, Monitor i sobretot L’Amic de les Arts, que amb la participació de diversos artistes va assolir un nivell cultural extraordinari reconegut a nivell de país i internacional. 

Josep Carbonell i Gener fou un pensador d’alta volada i el pal de paller de tot un seguit d’artistes i escriptors locals i foranis que donaren a Sitges la continuïtat del seu paper cultural de primera línia a Catalunya. Era ferventment catalanista, catòlic i impulsà les relacions amb els literats i intel·lectuals occitanistes. Durant la guerra del 1936-1939 es refugià a Brams, poble proper a Montreal de l’Aude (Occitània), prop del seu amic occitanista Lluís Alibert. En retornar al país es va trobar amb la llengua catalana prohibida i un estat repressor i no democràtic on només es permetia l’acció política pròpia del règim dictatorial. Josep Carbonell i Gener, com tants d’altres, va haver de viure en l’anomenat exili interior, sense trobar altra sortida a la seva creativitat que publicar estudis d’història local i en castellà.

Ja son pare, Bartomeu Carbonell i Batlle, posseïa una finca a la partida de les Forques o de la Devesa, on hi havia una caseta i un colomar. Josep Carbonell i Gener, un cop  ja era propietari d’aquell bé immoble, va ampliar la construcció de la planta baixa el 1934, i en la immediata postguerra, ja amb intenció de viure-hi, i amb projectes de l’arquitecte Josep Maria Martino Arroyo, va fer altres ampliacions, una el 1942 de la planta baixa i altra de l’afegitó d’un primer pis el 1943. La casa la va batejar amb el nom de Mas Sant Bartomeu. Posteriorment, en una data en tot cas anterior a 1958, s’hi afegí un segon pis, i el 1953 s’hi donà d’alta oficialment l’activitat d’hotel-residència amb el nom d’Aiguadolç, encara que podria ser que ja funcionés un o dos anys abans.

LES RAJOLES D’AIGUADOLÇ

Després de la construcció en diverses etapes del que havia començat com a només llar privada per acabar essent també l’Hotel Aiguadolç, l’edifici mostrava una imatge a la seva façana sud de força interès arquitectònic. La façana nord, en canvi, no oferia una imatge especialment atractiva.  Potser per aquest motiu per a ornamentar-la encarregà tres plafons de rajoles, que dibuixà l’artista Josep Obiols i Palau (1894-1967) i realitzà en rajoles el ceramista Josep Roig i Ginestós (1898-1993). Josep Obiols feia anys que era amic seu. Al Vinyet, que havia estat administrat per Josep Carbonell i Gener, hi ha un Sant Jordi pintat per ell, i el 1942, en morir el seu fill gran –Jordi Carbonell i Montanyà– va fer un dibuix per al seu recordatori. 

L'hotel va plegar la seva activitat en 1971, poc abans de la mort de Rosa Montanyà i Angelet (1900-1971), l’esposa de Josep Carbonell i Gener, el qual també morí al Mas Sant Bartomeu el 1979. L’edifici acabà abandonat, i va ser aterrat en 1990, quan s’urbanitzà el terreny on estava ubicat. Si més no, els tres plafons de rajoles d’Obiols se salvaren i enguany –més val tard que mai– ja tots tres són patrimoni artístic de Sitges ubicats en espais públics i visibles per tothom.

El 1988 un ciutadà de Sitges s’adreçà a l’Arxiu Històric per mostrar uns documents que deia havia trobat en una casa abandonada de Sitges. Eren unes cartes escrites en llengua occitana. No podien provenir d’altre indret que no fos la casa de Josep Carbonell i Gener, el destacat activista cultural que havia promogut l’edició de diverses obres en llengua occitana. De Josep Carbonell i Gener, l’Arxiu ja disposava de documentació que ell mateix havia donat en vida. Llavors vam saber que no era pas tota la que havia generat i que una part havia quedat abandonada i que s’estava dispersant. 

Ens vam desplaçar fins a la casa i vam comprovar que les portes i finestres estaven obertes, i fins i tot hi havia parets esbotzades. A la façana nord vam veure que hi havia tres plafons de rajoles polícromes. En un dels plafons hi havia mostres que indicaven que l’havien intentat arrencar: li faltaven algunes rajoles i la resta estaven numerades. L’acció es devia interrompre pel fet que les rajoles s’havien trencat en intentar sostreure-les. Atès que hi havíem vist la signatura de Josep Obiols ens vam poder fer càrrec de la reconeguda vàlua artística dels plafons de rajoles. Vam informar  el novembre d’aquell mateix any a l’Ajuntament de la seva existència. 

Tot seguit es van fer acords amb els propietaris i s’encarregà a la brigada municipal la seva extracció. El fet que Josep Obiols va ser el pare de Raimon Obiols, el màxim dirigent del PSC en aquella moments, devia ser un incentiu. La tasca duta a terme per la brigada municipal fou notòria, ja que van haver de retallar tot el gruix dels murs, arrancant en bloc els plafons i havent de posar a cada plafó una estructura de ferro per a evitar que es trenquessin en el procés de baixar-los i desplaçar-los a magatzems municipals.  

EN DIFERENTS ESPAIS PÚBLICS

Seguidament, explicarem com s’anaren posant en espais públics els tres plafons i els descriurem. Ha estat un procés controvertit i lent, però si més no enguany ja  podem dir que tot va bé si acaba bé.

El 1996 ja va ser posat un primer plafó de rajoles en un monòlit al parc de Sant Jordi, situat entre els carrers de les IIles Balears, l’Avinguda de Sant Jordi i el Carrer de la Devesa. El plafó que s’escollí és l’únic que quedà situat dins del terreny de l’antiga finca del Mas Sant Bartomeu, en la part destinada a parc públic del pla parcial d’urbanització. 

El plafó, sense signatures d’autoria, és d’onze rajoles verticals per deu d’amplada. Hi consten els noms de Bartomeu (1842-1926) i Maria (1862-1930), que són els dels pares de Josep Carbonell i Gener: Bartomeu Carbonell i Batlle i Maria del Vinyet Gener i Batlle, un dels típics casaments d’americanos amb nebodes. 

Hi apareix un ametller florit, quatre ocells (potser no és casualitat la coincidència que Josep Carbonell i Gener tingués quatre fills), i uns símbols als peus del fruiter. Independentment dels ametllers que hi havia hagut al voltant, pensem que la inscripció “Tornaran a florir els ametllers”  fa referència no només a la continuïtat familiar, sinó al desitjat retorn de la democràcia i de les llibertats del país, talment com una primavera, en un anhelat acabament de la dictadura que va trigar molts anys. És evident, pel contingut dels plafons, que tot estava pensat i meditat i que Josep Carbonell i Gener va donar instruccions precises a Josep Obiols i Palau. No ens ha d’estranyar que la frase tingués aquest sentit coneixent les idees polítiques i l’activisme que havien dut a terme tant Carbonell com la seva esposa. 

A la llar de foc del Mas hi havia a més d’un escut amb la creu de Sant Jordi la inscripció “spiritum nolite extinguere”. No ens ha d’estranyar en un humanista i fervent catòlic com ell  fer-hi constar aquesta frase. Valdria la pena que algun rètol expliqués als ciutadans d’on prové el plafó i quin sentit té el seu contingut per a evitar que es quedin estranyats o desinformats.  

EL SEGON PLAFÓ

En 1997 s’esdevingué el centenari del naixement de Josep Carbonell i Gener, i les diverses activitats per a commemorar-ho van ser detallades en un tríptic que incloïa la “Reubicació dels plafons de ceràmica que ornamentaven la façana de la casa de Josep Carbonell i Gener”.

Vam sol·licitar que el segon plafó de menor format fos col·locat a la sala de consulta de l’Arxiu Històric de Sitges. Essent regidor de cultura Josep Anselm Amigó i Fornells, i batlle Pere Junyent i Dolcet, la Comissió de Govern del 19 d’agost de 1997 aprovà el trasllat a l’Arxiu. Poc després s’encarregà la restauració de les rajoles que li mancaven a càrrec del ceramista Lluís Marcé Gea. S’aconseguia així que un segon plafó obra de Josep Obiols estigués a l’abast del públic, protegit de les inclemències del temps i del vandalisme i en un servei públic estretament vinculat a una de les més importants reivindicacions que sobre el patrimoni cultural de Sitges havia fet  Josep Carbonell i Gener.   

En aquest segon plafó hi consta l’any 1942 i el nom que Josep Carbonell i Gener donà a la casa quan en aquell any començà les obres per a destinar-la a habitatge familiar: Mas Sant Bartomeu. Bartomeu era el nom del seu difunt pare i el del sant patró de Sitges Hi apareixen també un colom, símbol religiós, un lliri i una rosa que representen la parella casada en 1924 de Josep Carbonell i Rosa Montanyà. Hi podem veure dos unicornis símbol de puresa, de protecció de mals i indomabilitat. Aquest plafó és una mica més ample que l’anterior: té onze rajoles d’alçada i catorze d’amplada. Té l’orla lleugerament diferent de colors que l’anterior plafó i aquest si que porta les signatures “ J. Obiols” i “cerámica J. Roig”

Tot i que hi ha petites diferències entre tots dos plafons ens inclinem a pensar que daten de 1943 quan amb la construcció del primer pis es creà l’espai on van ser posats.

EL TERCER PLAFÓ

En un terreny municipal a la intempèrie i apartat de la vista dels ciutadans quedava encara un tercer plafó de rajoles, el de majors dimensions i més vàlua artística. Sigui per la raó que sigui, no trobar l’espai adequat o l’oportunitat, el pressupost, els canviants projectes o  les dificultats de coordinació o pel que sigui el cert és que han passat 36 anys. Destaquen entre els més insistents a recordar aquesta lamentable situació als mitjans de comunicació, Jordi Surià i Guillaumes, un dels membres més actius del Grup local de l’associació Amics de Sant Jordi,  i Isabel Artigas i Coll, i internament a l’Ajuntament nosaltres mateixos ho havíem recordat. Però no n’hi havia prou per a aconseguir un resultat positiu.

Finalment, aquest desembre, un seguit de circumstàncies han portat a que el tercer plafó s’hagi instal·lat a Can Milà dels Ferrers (Centre d’Atenció al Visitant de la Regidoria de Turisme). El regidor de cultura, Albert Oliver-Rodés, estava plenament al corrent del cas, que clamava al cel, per informes i per la premsa periòdica, a més coneixia directament l’estat precari del plafó perquè entre les seves funcions municipals havia hagut de visitar el terreny dels horts de Santa Bàrbara, on estava reservat. A més, té vincles familiars amb els Carbonell. 

Tot portà a que es fes càrrec del tema i que hagi aconseguit que el plafó quedi per fi a la vista del públic en un equipament municipal. El plafó dóna una imatge artística de Sitges als jardins d’accés a un dels centres de recepció de turistes de Sitges. Vaja, que finalment, l’Ajuntament ha pres una decisió en que encertadament es fa difusió del patrimoni artístic de Sitges.

Aquest plafó de rajoles de vius colors té unes dimensions de 3,5 x 1,5 x 0,2 m. Té trenta rajoles d’alçada per quinze d’amplada. Hi apareixen Sant Bartomeu, patró de Sitges, i Sant Jordi, patró de Catalunya, sobre ells un colom, símbol religiós, i als seus peus la inscripció “Sants patrons d’aquest casal pregueu per nosaltres”.  Jordi Surià diu que va ser realitzada i col·locada al Mas Sant Bartomeu el 1957.  Tenim la convicció que aquest plafó és posterior als dos de menor tamany. Cal tenir present que els caràcters de les lletres de les signatures d’autoria “J. Obiols” i “Roig” són del tot diferents als del segon plafó que estava al nivell de la primera planta construïda el 1943, i que aquest plafó estava situat a l’alçada del segon pis, que es va construir en dates posteriors.

UN PATRIMONI DE SITGES

Sens dubte afegir a cada plafó una explicació que informi de la seva procedència, autoria i significat contribuirà a revaloritzar l’exitós final d’aquestes peces del patrimoni artístic de Sitges i seran una contribució més al coneixement de Josep Carbonell i Gener. Bo serà que sapiguem els seus mèrits per  a que aquesta personalitat de Sitges tingui merescudament el reconeixement de constar entre els  Fills Predilectes de Sitges, de tenir un carrer dedicat i uns premis de recerca que convoca cada any el Grup d’Estudis Sitgetans amb el seu nom.