Sàtira i Història local: 40 +1 anys de versos impresos dels Diables i del Drac de Sitges
Per Alba Gràcia
1.300 versos de diables i del Drac que hem pogut sentir a Sitges durant aquests últims 41 anys, decidir quin és el vers guanyador és una decisió impossible. Nerons, Canals, la passitos, POUMS o pescadors? Difícil, oi?
No t’espantis Llucifer...! Sàtira i història local a través dels versos del Ball de Diables i del Drac de Sitges, 1979-2019 és el títol de l’aproximació que recopila, ordena i analitza els versos del Ball de Diables i del Drac de Sitges amb l’objectiu de valorar aquestes sàtires com a font d’informació, per tal de conèixer el passat més proper del nostre poble, de la nostra comunitat. Ha estat premiat a la passada XXII Nit dels Premis Sitges, de la mà del Casino Prado Suburense, amb el premi XXVIII Premi Folklore Jofre Vilà de cultura popular i tradicional sitgetana.
L’objectiu de l’estudi és apropar el que es pot considerar una cultura i gènere literari de segona, com ho poden ser els versos dels diables i del Drac, cap al camp d’allò que decididament és catalogat com a font històrica, en un rerefons d’etnografia, de patrimoni. La recent declaració de la Festa Major de Sitges com a Festa Patrimonial d’Interès Nacional per part de la Generalitat de Catalunya el passat 2016 emmarca el treball realitzat.
L’estudiós, percussor, dinamitzador i comunicador folklòric local Jofre Vilà deixava per escrit la importància de la transmissió oral, com en els versos satírics, en el nostre patrimoni i en la cultura popular: “En el plantejament considerat com a patrimoni tradicional de la nostra vila haurem d’observar l’entroncament que poden tenir les restes actuals que han arribat fins a nosaltres per transmissió oral” (Vilà et altri, 2001). Així que, sàtira i història local s’entrellacen en els versos dels diables i del Drac per esdevenir una part intangible més del nostre patrimoni immaterial cultural sitgetà.
Fer història local: la font quotidiana
Sí, en majúscules. Més enllà de les Fonts Historiogràfiques tradicionals –documentació notarial, correspondències, fotografies i hemeroteques infinites– la historiadora té davant seu un horitzó polifacètic de suports que ens ensenyen, o ens xiuxiuegen, el nostre passat. I més encara quan a partir del segle XX, comencen a proliferar noves formes de comunicació com el cinema, la ràdio, la televisió. La Nouvelle Historie i els seus abanderats –Le Roy Ladurie o Pierre Nora– des dels anys setanta del segle passat que van posar sobre la taula la necessitat dels nous models de fer història, immersos en aflorar l’activitat quotidiana. I per aquest objectiu, quina millor manera de posar el punt de mira historiogràfic als masmedia i el consum de la cultura de masses. O en el nostre cas: els versos satírics dels diables i del drac en un escenari festiu.
Llegeix l'article sencer al número 54 de la revista La Xermada.
